Durant anys, Rússia ha estat un petroestat que depenia de la venda d’hidrocarburs. Ara es també una economia de guerra que és la base de la supervivència de Vladimir Putin. No es detindrà.
Vladimir Putin, en acabar la seva darrera conferència anual de premsa el desembre
Mikhaïl Gorbatxov i George H. W. Bush van donar per acabada la Guerra Freda el desembre del 1989. Va ser una declaració informal, resultat de quatre anys de negociacions sobre armes, economia i sobirania a Europa. Es va obrir aleshores a la Unió Soviètica un període de convulsió política i social que va durar dos anys i va acabar amb la seva liquidació.
En els grans acords històrics, no sempre les parts interpreten el que s’ha aconseguit de la mateixa manera. La versió dels que se senten guanyadors acapara els titulars dels mitjans i els manuals urgents d’història. Els arguments dels que es veuen com perdedors, queden sepultats en la seva pròpia derrota.
En el Tractat de Versalles del 1919, els països vencedors (Gran Bretanya, França…) van proclamar que s’havia obert un període de pau universal i s’havia embridat al militarisme alemany. Però les condicions de l’acord van ser tan gasives per a Berlín que van provocar la deriva de la seva fràgil democràcia. L’Alemanya derrotada va tornar anys després sota la forma de Tercer Reich.
El 1989, al mateix temps que Occident proclamava la victòria definitiva de la democràcia liberal, la precarietat es va apoderar de la societat russa i el ressentiment es va instal·lar en l’ànima dels homes formats en l’era soviètica que exercien algun tipus de responsabilitats en l’exèrcit i en el món de la seguretat.
Vladimir Putin n’era un. Format al KGB, anava camí dels 40 quan la perestroika de Gorbachev el va agafar a l’oficina de Dresden. Va iniciar una ràpida carrera política en l’entorn d’Anatoli Sobtxak, alcalde de Leningrad, i el 1999 es convertia en el primer ministre de Boris Ieltsin. Durant uns anys va simpatitzar amb les idees neoliberals que arribaven de l’oest, però aviat va començar a construir una narrativa en la que alertava dels perills d’un Occident decadent que governava el món en solitari i amenaçava els principis bàsics d’estabilitat i seguretat (en el seu cas, l’expansió dels límits de l’OTAN cap a l’est).
Putin deia Occident, però en realitat estava dient els Estats Units. En les memòries d’Angela Merkel, Putin apareix com un personatge que no desaprofita mai l’oportunitat per mostrar el seu menyspreu cap als europeus. Ell vol mesurar-se amb els Estats Units (de potència a potència). A Europa no la respecta. La veu com un camp de batalla, un territori a recuperar en part. Militarment, com a Ucraïna. O a través de la guerra híbrida que prolifera aquests dies al Bàltic, Romania, Moldàvia, Geòrgia…
Putin ha esmenat la història tal com va ser escrita el 1989. Encara que per això hagi estat necessari donar l’esquena definitiva a l’oest i a la seva tecnologia i dipositar gran part de les seves expectatives econòmiques futures en el gran veí asiàtic.
Putin ha acabat amb qualsevol tret democratitzador en la Rússia que va heretar d’Ieltsin i ha silenciat o eliminat a l’oposició. Fins fa uns anys, Rússia era un petroestat que depenia de la venda d’hidrocarburs. Avui és també una economia de guerra que és la base de la seva supervivència. No s’aturarà.
