La caiguda del mur de Berlín el 1989 va tenir com a banda sonora el tecno ballable dels clubs nascuts en aquells dies de canvi per a la ciutat. La crisi i tancament d’aquests locals suposa l’adeu a un moment molt especial de la història europea.
Interior del Berghain, un dels clubs històrics de Berlín
El dia en què va caure el mur, els berlinesos van haver de decidir què feien amb la ciutat. Berlín havia estat una de les grans capitals d’Europa. Però la II Guerra Mundial i la divisió que va portar la guerra freda l’havien convertit en un desert de runa, solars i grans edificis buits. El mur que la va separar entre el 1961 i el 1989 havia creat dues realitats ben diferents. La de l’oest era una ciutat plena de cotxes i estudiants que s’havien instal·lat a Berlín atrets per les subvencions del govern. La de l’est era una ciutat silenciosa, sense publicitat i pocs cotxes. Pobra i més igualitària. Amb poques infraestructures. Eren dos mons en col·lisió. L’aparador lluminós d’Occident davant el comunisme espartà i paranoic de la República Democràtica d’Alemanya (RDA).
Entre el 1943 i el 1944, la Reial Força Aèria Britànica (RAF) i les Forces Aèries de l’Exèrcit dels Estats Units (USAAF) van llançar desenes de milers de tones de bombes sobre la ciutat per precipitar la rendició de l’Alemanya nazi. Allò va deixar una ciutat en ruïnes. I la seva ocupació per les forces aliades i la divisió posterior no va facilitar-ne la reconstrucció. El mur que va aixecar l’RDA (per evitar la fuga de ciutadans a l’oest) tenia una longitud de 112 quilòmetres, dels quals 107 eren una gruixuda paret de formigó de quatre metres d’altura.
Les autoritats van demolir edificis i van crear muntanyes de runa, però Berlín va haver d’esperar el 1989 per repensar-se. Va ser una rehabilitació plena de dubtes. Què fer amb les restes del mur? Els berlinesos eren tan feliços amb la seva demolició que volien oblidar-se’n. Els historiadors, en canvi, volien conservar-ne una part. Calia reconstruir les ambaixades de Japó i Itàlia, supervisades per Adolf Hitler? Tornar a la ciutat d’abans de la guerra o construir de nou? I, encara més: què fer amb els grans i toscos edificis oficials de la dissolta RDA?
El 1989, mentre urbanistes, polítics i inversors discutien què fer, milers de joves van ocupar espais buits a la terra de ningú del Berlín est, al costat del mur que desapareixia. Va ser un moment especial, fruit de l’entusiasme popular i de la inspiració de la contracultura berlinesa, amb una llarga tradició d’ocupacions i vida en comunitat. Berlín es va convertir en la ciutat més cool d’Europa, la visita obligada per a músics, artistes, dissenyadors i activistes de tota mena.
La música electrònica de ball ha estat un dels grans atractius turístics de Berlín els últims anys
La demolició del mur havia visualitzat per als intel·lectuals americans el triomf definitiu de la democràcia liberal, el final de les pugnes ideològiques. Per a milers de joves a Berlín, aquell final de la història van ser les nits de festa infinita, les raves que es prolongaven l’endemà. La banda sonora d’aquella festa va ser el tecno, música electrònica de ball, repetitiva i vagament futurista.
Els clubs es van professionalitzar. Fins a mitja dotzena dins grans edificis pels quals pagaven lloguers irrisoris. L’eufòria es va embolcallar amb un missatge de cosmopolitisme i diversitat (amb iniciatives com les desfilades de la Love Parade). Després va arribar el màrqueting turístic i les companyies aèries de baix cost. Berlín era una ciutat a la qual anar de museus, fer història i també a ballar.
Fins que la festa s’acaba. El dimecres 1 de gener, el Watergate, una de les discoteques més conegudes de la ciutat, va celebrar l’entrada de l’any nou amb una festa que va durar 35 hores. L’última abans de tancar. “Els dies que Berlín s’omplia d’amants dels clubs s’han acabat” deia un comunicat de l’empresa.
Aquesta setmana, Financial Times recollia en portada el fenomen de la decadència de la música de ball nocturna a les grans ciutats. La pandèmia de covid, explicava, va deixar el sector molt tocat. Els potencials clients se’n van al llit abans, hi ha una preocupació més gran per la salut i la generació dels que van néixer amb el canvi de segle se sent molt més atreta pels festivals de música diürns que per la nit. Han pujat els costos dels locals i ha baixat el poder adquisitiu dels clients.
La música de ball nocturna viu una crisi a totes les grans ciutats
En el cas de Berlín, el tancament de locals és una plaga que s’arrossega des de fa quatre anys. I s’explica en part pels canvis en una ciutat que ells han contribuït a canviar. En els 90, Berlín era una ciutat amb una economia deprimida, de lloguers baixos i atur elevat (moltes de les fàbriques de l’Est van tancar amb la reunificació). Però la fama de ciutat liberal, sempre de festa, va atreure molts joves professionals. Per a l’emergent economia digital allò va ser una benedicció.
El gir es va produir després de la crisi financera del 2008. El sector tecnològic va començar a crear bons llocs de treball i ben pagats (ara són 140.000). Avui ha substituït el turisme com a motor de la ciutat i ha disparat els preus del sector immobiliari. El que llueix en la nit berlinesa són les seus de Zalando o d’Amazon. No les dels clubs. La festa, aquell moment libèrrim en què va semblar que el temps es dissolia, ha passat a la història. Mai millor dit.
