No tot ha de ser futbol.
Divendres passat tenia lloc una gran festa. Va ser una celebració esplendorosa. Solemne, però alegre alhora, expliquen les cròniques. D’una gran vivacitat i frescor. D’un nervi i empenta poc habituals. No? Bé, potser no va haver-n’hi per tant.
En tot cas, els europeus celebràvem el Dia d’Europa, és a dir, la commemoració de la declaració de Robert Schumann el 9 de maig del 1950, una proposta que es considera l’embrió de l’actual Unió Europea. Schumann, llavors ministre d’Exteriors francès, defensava un acord franco-alemany entorn de la producció del carbó i l’acer que obrís una etapa d’entesa després de dècades de baralles i guerres. La CECA, la primera d’una sèrie d’institucions de caràcter supranacional a escala continental, naixeria dos anys després.
El 9 de maig celebrem el Dia d’Europa: comptes d’institucions i partits aconsegueixen situar l’etiqueta com a tendència, però no hi ha cap debat real
Aquesta és la història. I aquesta és la història que val la pena rememorar cada cop que té lloc l’esmentada efemèride —aquest divendres amb més raó: es complien 75 anys exactes—. Sobretot si de veres ens creiem que la Unió Europea ha estat una bona idea per a la nostra prosperitat col·lectiva. Però… És el relat que arriba? Els ciutadans s’ho creuen realment? O és un discurs reservat a l’oficialitat, sense cap arrelament amb la gent corrent?
Una resposta ràpida a aquestes preguntes seria que no. Que celebrar Europa no suscita grans passions. O que, en tot cas, cada vegada menys. No és cap secret que l’euroescepticisme augmenta a tot el continent i que, en aparença, resulta ser més alt entre els més joves. Així ho indiquen no només les enquestes, sinó els resultats electorals. Pot ser que Espanya sigui una illa europeista, especialment si es compara amb els veïns del nord, però que ningú no s’enganyi: no és aliena a aquest ambient general.
Desenes de persones durant la concentració en defensa d’Europa i la democràcia, a la Plaça de Callao, en Madrid
Així doncs, les xarxes, bressol de totes les batalles polítiques i socials, haurien de ser el reflex d’aquestes inclinacions. Divendres calia esperar llavors més aviat poc entusiasme entorn de l’aniversari i algun nacionalista euròfob fent-ne de les seves. Però salta la sorpresa: l’etiqueta #DiaDeEuropa es cola entre les tendències en un lloc destacat. Reivindicació europea? El poble digital sent la seva identitat col·lectiva i ho expressa amb joia?
Doncs més aviat no. I tampoc, afortunadament, no són els extremistes —que n’hi ha, també a l’esquerra— els que copen el hashtag llançant retrets al projecte europeu. El que ocorre és senzill d’entendre: un tropell de comptes oficials mouen els seus missatges, igualment oficials, de celebració del Dia d’Europa. En un acord tàcit, totes les institucions, partits i dirigents polítics imaginables —menys els sospitosos habituals, esclar— ens feliciten als ciutadans. No falten a la cita els ministeris, els sindicats, les ambaixades dels països veïns, la Biblioteca Nacional, el CSIC, els governs i parlaments autonòmics, les joventuts dels partits, ajuntaments, associacions, entitats o ONGs… Alguna empresa privada, més espavilada, aprofita l’etiqueta per vendre algun assumpte propi i vincular-lo a un fort i sincer europeisme. Si cola, cola.
Entre tots, ho hem aconseguit. Ho estem celebrant! Europa és viva! És veritat que la conversa no diu absolutament res: no hi ha debat real. No es parla ni de pros ni de contres. Ni de l’Europa que ens agrada, ni de la que ens disgusta, ni de la que ens agradaria. La sensació que queda és que aquesta vegada sí, X funciona com un mirall. L’oficialitat ha aconseguit crear un efecte de celebració, però en els comptes particulars, ni fred ni calor.
És exactament el que passa a les places dels municipis: els polítics commemoren Europa, els mitjans ho recollim. És un dia important, insistim. Però no sembla que els ciutadans estiguin realment implicats. No se’ls veu a les fotos ni rere les pancartes. No és un dia d’onejar banderes europees. Europa no està en la conversa més enllà dels àmbits oficials, que s’esforça a organitzar actes i homenatges. Obrir una reflexió sobre els perquès d’aquesta distància no estaria malament. O debatre de veritat sobre identitats i burocràcies. O també podem celebrar, en un exercici de ceguesa autocomplaent, que hem col·locat el hashtag molt amunt.
